Des dels tràgics atemptats del més de setembre del 2001, he pogut anar llegint determinats articles d’opinió, comentaris d’actualitat i noticies d’interès amb un rerafons que deixa entreveure un efecte secundari, en aquest cas considero que positiu, del que va ocórrer després de l’esmentat 11-S: La necessitat de disposar d’un sistema de valors.

Els desigs i necessitats no sorgeixen d’un dia per l’altre, ni com efecte reactiu desprès d’un tràgic o trist esdeveniment. Així doncs, segons la meva opinió, aquesta necessitat emergent s’estava tramant ja, com evolució natural del fil conductor de la historia de la societat contemporània. Les persones lluitem per tenir allò que ens manca i moltes vegades aquesta lluita és tan llarga i acèrrima que acabem aconseguint el que enyoràvem però a un preu que passa per sacrificar part d’allò que ja posseíem.

Encara que pugui semblar un anàlisi molt simple, no deixa de ser cert que la societat, en les últimes dècades, ha guanyat diversos reptes que l’han fet evolucionar fins els nostres dies en que, amb una mica de sort, es pot tenir un major poder adquisitiu, llibertat d’expressió, les dones avancen en la carrera cap a la igualtat d’oportunitats i participació, accessibilitat a les autopistes de comunicació....... Sí, certament la societat, ha avançat en tots aquests aspectes i encara que no tots els seus membres puguin beneficiar-se’n, la paradoxa està en que des de tots els estrats d’aquests grups de persones que formen la societat, sí que es participa d’uns efectes nocius que es manifesten en forma de despersonalització, agressivitat, relacions conflictives, l’atenció es centra en les pròpies necessitats sense tenir en compte les dels demés. Observar aquest panorama t’ajuda a prendre consciència de que en la batalla lliurada durant dècades per “civilitzar” a la societat, sobretot ajudats per les noves tecnologies, els éssers humans hem oblidat en el fons del calaix el nostre know-how, el nostre major tresor: Els Valors Humans.

Tinc la plena convicció que una revisió i actualització dels valors que tots i cadascun de nosaltres tenim, faria que la nostra societat avancés un pas de gegant. Afortunadament, aquesta inquietud latent en molts de nosaltres, ja comença a manifestar-se com una necessitat creixent de fer quelcom que ens faci sentir més humans.

Una de les diferències que ens separen dels animals és, sens dubte, la nostra capacitat i disposició per relacionar-nos i comunicar-nos verbalment. A través del llenguatge podem expressar idees, sentiments, la nostra forma d’entendre la vida, transmetre coneixements, la cultura, establir acords, negociar interessos. I l’origen d’aquesta comunicació verbal per a cadascun de nosaltres coincideix amb el principi de la nostra vida, serà a través de la família, posteriorment de l’escola i més tard de la societat de qui rebrem directament totes les transmissions a nivell de llenguatge i totes les vivències per la immersió quotidiana d’experiències que des de la primera infantesa cadascú tenim la sort de viure.

Seguint aquest raonament, podem valorar en gran manera, la importància de que en nucli familiar es disposi del temps suficient per que els pares puguin transmetre amb l’educació i convivència diària tots els seus valors als seus fills, ja que ells podran fer-ho amb l’amor necessari per la seva assimilació i integració. Aquest concepte no és nou, però fins fa poc la seva aplicació requeria que un dels dos pares, tingués que escollir entre realitzar-se com pare o mare o bé desenvolupar-se professionalment ja que el compartir les dues tasques, no ens enganyem, era i en alguns casos encara ho és bastant utòpic i en la millor de les ocasions s’ha aconseguit gràcies a la bona disponibilitat dels avis, Gairebé en un 100% de les famílies aquesta decisió l’ha pres la mare, assumint les conseqüències tant si l’elecció ha estat compartir rols familiar i professionals com optar-ne per un d’ells. Crec que aquesta realitat no és fruit només d’una herència cultural i biològica, si no que socialment s’ha afavorit des del mateix govern i de les empreses el que les parelles, de mutu acord, escollissin aquesta solució per ser la que presentava una viabilitat més satisfactòria econòmicament per la família.

La novetat és que en diversos països de la Unió Europea s’està fomentant la possibilitat de gaudir d’ajudes econòmiques, de reducció de jornades laborals per la mare i/o pel pare, horaris flexibles i d’altres moltes oportunitats que sorgeixen fruit del diàleg entre els responsables de RRHH de les empreses i els treballadors d’aquestes. Veure com des d’algunes organitzacions es comença a escoltar les necessitats de les persones que hi treballen i a buscar solucions satisfactòries per ambdós, significa que s’ha arribat al grau de maduresa suficient que permet i fomenta el diàleg, la confiança i el respecte, valors tots ells molt importants.

A Espanya, també podem trobar algunes empreses que han canviat el temor per la confiança, iniciant experiències d’aquest tipus des dels seus departaments de RRHH, aconseguint satisfer les necessitats dels seus empleats sense veure afectat el seu rendiment, si no més bé augmentant la motivació i integració de les persones amb tots els beneficis que això suposa per a l’organització, pel grup de persones amb el que treballa i pels seus familiars.

En el panorama social d’avui necessitem que les empreses assumeixin un model basat en les relacions humanes d’igualtat, sense paternalisme i vetllant que tant la seva unitat de negoci com el seu capital humà vagi incrementant el seu valor. És d’aquesta manera com podem abonar el terreny enfortint uns valors bàsics i necessaris per una convivència de qualitat i enfortint les vies que facin possible la correcta transmissió d’aquests valors.