Dissabte a les cinc de la tarda, dos dels cinc fills de la família Armengol, casats ja, van arribant a la llar dels seus pares amb un interval de cinc minuts entre ambdós. Els dos solters ja estan a la casa, encara falta un per aparèixer, l’Ignasi, el que sempre arriba tard, el disconforme, el de la discòrdia. Hauran d’esperar per poder començar la reunió familiar si volen que estiguin tots presents. Dos quarts de sis de la tarda, sona el timbre,...per fi!, exclama la filla gran,...ja era hora!, afegeix el petit,...sempre t’hem d’esperar!, el renya el pare. A casa de la família Armengol s’han reunit novament els pares amb els seus cinc fills en l’Assemblea Familiar semestral, com vénen realitzant en els últims anys des de que van veure la conveniència de tractar periòdicament tots junts els assumptes que els afecten, en tant que família propietària de la seva empresa industrial familiar. També i com és habitual en la majoria de les seves reunions, el debatre algun problema delicat que afecta més a algun d’ells, afloren les rivalitats, puja el to i l’aire de la sala es fa més dens...

El que podria ser l’inici d’un relat de ficció és en realitat el començament d’una Reunió o Assemblea Familiar a casa d’una família empresària catalana, encara que veien el seu desenvolupament inicial no ens atrevim a apostar per un final feliç. No perdem de vista que l’objectiu d’aquesta reunió és debatre i arribar a acords sobre qüestions que els afecta a tots ells de forma diferent i de vegades fins i tot confrontada, és a dir que l’interès d’un pot perjudicar en part a l’altre.

Només des de la família s’ha de procurar que els conflictes d’interessos, en tant que socis –propietaris – empresaris, no provoquin distorsions o arribin fins i tot a destruir unes relacions i llaços familiars que en un temps van poder ser d’harmonia, respecte i afecte. A la vegada que la particularitat de les relacions entre familiars no destorbin ni dificultin el correcte funcionament en l’empresa, si no al contrari les afavoreixin.

En una professió en la que continuadament escoltem a famílies empresàries, ens trobem múltiples, diverses i antagòniques respostes al suggerir la possibilitat de que la seva família es reuneixi per comunicar-se, convocant periòdicament Assemblees Familiars on els membres de la família que composen la propietat de l’empresa puguin exposar i debatre des de les seves diferències òptiques, les opinions i desigs de cadascú en referència als temes que els afecten i pertoquen.

Cada dia creix el número de famílies que estan d’acord amb les avantatges que suposa disposar d’aquest fòrum de debat propi, en el que a través de la via del diàleg puguin conèixer l’opinió de tots ells, buscar consens i arribar a pactes. No obstant existeixen empresaris d’empreses familiars, que no estan disposats a escoltar a la resta de la família copropietària de la seva empresa, moltes vegades adduint que l’esposa no sap de negocis i que seria massa maternal en les seves opinions, perjudicant per tant amb la seva actuació, el resultat final i la bona marxa de l’organització, ja que els seus fills estan col•laborant laboralment en la gestió de la mateixa.

En allò que convergeixen la majoria d’empresaris familiars, és en pressuposar que el diàleg que s’establirà en aquestes reunions potser que no sempre sigui fàcil i fins i tot en algunes ocasions no se’l podrà ni anomenar diàleg. I davant d’aquesta convicció, alguns empresaris es desanimen i prefereixen imposar el seu criteri procurant que sigui equànime i just, abans que intentar arribar al consens a través del diàleg, prevalent el temor a enfrontar-se a la diversitat d’opinions i rivalitats entre persones a les que els uneixen llaços familiars afectius, a la possibilitat i oportunitat de que els components familiars realitzin els seus propis pactes i arribin a acords fruit del diàleg, treball, discussió, reflexió i consens.

Cada cop més, augmenta el número d’empeses familiars que decideixen incorporar en els seus Consells d’Administració a consellers professionals externs, com garantia de funcionalitat i operativitat dels mateixos. Arribar a aquesta decisió, acostuma a ser fruit de llargs debats, algun fracàs i de la necessitat latent de que realment el Consell d’Administració sigui, després de la Junta d’Accionistes, l’òrgan de govern i d’estratègia de l’empresa i les seves decisions el resultat d’un rigorós treball professional al màxim.

Si la solució d’incorporar consellers professionals experts i independents als Consells d’Administració de les empreses familiars està reconeguda i ben acceptada, per què no aplicar la mateixa fórmula en les reunions de família propietària, en l’Assemblea Familiar?

Reprenem la reunió de la Família Armengol: l’Ignasi, el fill que ha arribat a la reunió familiar amb retard, participa en la gestió de l’empresa de la seva família ocupant un càrrec directiu i certament l’executa amb professionalitat, el resultat és un treball competitiu i de qualitat. Tanmateix, sent que el seu pare no el valora suficientment i que els elogis els rep un altre germà, que tot i no exercint, a criteri de l’Ignasi, les funcions del seu càrrec amb la mateixa dedicació i responsabilitat, sap relacionar-se millor amb el seu pare.

L’Ignasi no vol parlar d’aquest sentiment, en part perquè l’avergonyeix mostrar aquesta rivalitat fraternal davant de la seva família, però intentar amagar-ho tampoc li dona bons resultats, ja que aquest sentiment que no explica, el passa inconscientment a l’acte i expressa la seva rivalitat en forma de retards, mostrant-se disconforme en assumptes intranscendents, en definitiva, fent-se notar cridant l’atenció d’una manera poc adequada.

Previsiblement, l’actitud de l’Ignasi hagués pogut sofrir una evolució positiva, en la mesura que hagués sigut capaç de manifestar i treballar en l’entorn familiar la rivalitat que sentia, sempre que des de la família se li brindés el clima favorable per treballar correctament aquest sentiment.

Aquest treball, precisament li correspon portar-lo a terme a un professional expert en relacions humanes. Assignem a aquest conseller del fòrum familiar, tant el facilitar l’expressió dels sentiments existents, com ajudar a la família com a grup a ser-ne dipositària i facilitadora d’un treball d’elaboració d’aquestes emocions tant a nivell individual com grupal, intentant que aquests sentiments que produeixen una determinada incomoditat, no quedin enquistats i distorsionin les relacions entre parents augmentant les seves rivalitats.

Aquesta persona experta en relacions interpersonals, he de ser un/a psicòleg/a i la seva comesa advocarà més per treballar els sentiments individuals i les relacions amb el grup, que situar-se com conseller d’allò que està bé i d’allò que està malament, és a dir no jutjarà ni prendrà partit, conduirà el grup cap a un treball de diàleg i discussió per arribar al consens en l’acord dels seus pactes. Per aquestes raons, preferim anomenar-lo com Conductor Emocional en les Famílies Empresarials Propietàries, ja que descriu millor i s’ajusta més al paper que ha de tenir en les Assembles Familiars. A més, al tractar-se de famílies empresàries, aquest professional haurà de conèixer l’empresa familiar, estar acostumat i capacitat per entendre els aspectes psicosocials únics a cada realitat empresarial combinant les relacions psicoafectives entre els membres de la família propietària amb les relacions socioprofessionals entre els directius familiars i no familiars.

Publicat a: