Llegir, escoltar, observar, forma part de la cultura laboral de Torrent i Dedeu Consultors. Trobar errades, contrarestar opinions, reconèixer encerts, estudiar, reflexionar, aprendre per ensenyar... són eines que ens ajuden en l’estudi i la recerca de la Continuïtat de l’Empresa Familiar.

 Precisament aquest estiu, hem llegit articles publicats a la premsa escrita catalana per persones tan heterogènies com la presidenta de Codorniu, Mª del Mar Raventós, el Dr. Joan Corbella, o l’escriptora Maria de la Pau Janer. Tots tres tracten els seus propis temes, però tenen un factor en comú: parlen dels seu pares, dels valors que aquests els han transmès.

 Tot el nostre equip coincidim en que el llegat més important, més i tot que la propietat de la pròpia empresa, que pot transmetre un pare als seus fills són uns determinats valors. Però llegint aquests articles ens adonem de que potser, per desgràcia, una part importantíssima d’aquests valors/de la cultura d’una generació s’està perdent.

 La Sra. Raventós diu que un dels valors més importants que ha rebut del seu pare, que aquest alhora l’havia rebut del seu, i aquest del seu, és la importància de la terra, de les vinyes. En altres paraules: l’amor per tot el que és el seu producte, buscant i determinant allò que realment és important, bàsic, essencial.

 També destaca l’esperit de treballar bé, de treballar amb Qualitat, i encara més enllà: Qualitat de Producte i de la Gent que tenim aquí. Però fent-ho amb delicadesa, amb molt de respecte i cura perquè a la gent de casa, aquella que coneix i sap el que ha de fer, l’hem de tractar com el valor més escàs i preuat que tenim.

 El Dr. Corbella intenta explicar el fenomen de les vacances, per què la gent necessita fer-les. En aquesta explicació destaca que el seu pare, que era metge, gairebé no feia vacances, no tenia un horari específic i no es podia allunyar per si algú es posava malalt, que tampoc les necessitava perquè va viure feliç fent la seva feina.

 Na Mª de la Pau Janer escriu una carta al seu pare tot confessant-li: Ens has contagiat el teu entusiasme, la teva capacitat d’engrescar-te en el que t’apassiona. ...Mai no et canses... i conserves, intactes, l’entusiasme i l’empenta de sempre.

 En definitiva ens descriuen una generació d’empresaris i professionals, persones que estimaven el seu producte/la seva feina i per tant en gaudien, no els importava dedicar el temps que calgués, no necessitaven vacances, no es cansaven perquè eren feliços fent la feina ben feta, és a dir, amb allò que ara anomenem qualitat.      

 Sembla que hi hagi hagut un error en la transmissió d’aquests valors, no hem captat bé tot el que ens aporta la feina ben feta, sembla que no trobem la manera de treballar gaudint, tot i que tenim més possibilitats que mai de guanyar-nos la vida fent allò que ens agrada: carreres, professions, fins i tot jugant tot el dia a tennis o a futbol.

 Potser nosaltres hem percebut aquella quantitat d’hores que els nostres pares empraven fins i tot en detriment del temps que podien dedicar a la família, com un sacrifici excessiu o, fins i tot, com una falta d’afecte i, per què no, de respecte.

 Segurament, de petits, captàvem aquells dies en els que se’ns emportaven a l’empresa tot fent-nos comentaris sobre els seus somnis de que “un dia treballarem plegats: pare i fill”, com la il·lusió més gran de les seves vides, però que no tenia perquè coincidir amb la nostra.

 Probablement hem entès que aquella exigència de “ets un vago!, has de estudiar molt i treure bones notes, has de fer una carrera universitària, has de ser el millor, no faràs res de bo a la vida!” com que: hem de treballar competint amb els demés, si no treballem donant el màxim ens morirem de gana...

 I tot això ens ha creat una angoixa que ens esgota quan hi pensem ja el diumenge per la tarda abans de començar la setmana. Aquesta angoixa s’incrementa perquè no acaben de sortir els números com voldríem, perquè el client es queixa per aquest no sé què, perquè el competidor fa això o allò que em perjudica, el nostre superior (si en tenim) o company o soci que ens discutim o ens amenaça de... No som mai del tot feliços i les coses no surten i ens preguntem per què.

 El que passa és que no hem entès del tot el missatge que ens volien transmetre els nostres estimats pares:

 La feina ben feta requereix temps, molt temps, i a vegades, és cert, sacrificis que no ho són tant com que al teu fill li falti un plat a taula, o no “pugui ser feliç” perquè, a diferència dels seus amics, no té la playstation. És per això que el pare treballava tantes hores, perquè no hi ha cap pare (al menys que sigui digne d’anomenar-se’n) que no desitgi, per damunt de tot, la felicitat dels seus fills.

 Per aquest motiu quan el pare empresari somia amb que un dia el seu fill treballarà amb ell, no és per egoisme, és perquè vol compartir la sensació de benestar, d’orgull (a més del plus econòmic indispensable per viure) que li reporta (la que ens reporta a tots) la seva feina, la feina ben feta, perquè ell sap fer d’empresari, o de metge, o d’escriptor...

 La seva exigència no és més que aquest desig i lluita per a que els seus fills aconsegueixin ser feliços, que no cometin les mateixes errades que, segur, van cometre ells en el seu dia, que arribin més lluny que ells mateixos... Aquest és el millor resultat fruit de la feina de ser pare.

 Potser el seu error (que segur també serà el nostre) ha estat aquesta sobreprotecció, el no voler deixar que aprenguéssim la lliçó tal com ells la van aprendre: patint si cal, i és que mai valorem allò que no ens costa, o ho valorem quan ho hem perdut per sempre, qui no ha dit algun cop: “si hagués escoltat al pare...” Potser s’han equivocat al no acabar de saber transmetre del tot el seu missatge, però si nosaltres no el transmetem als nostres fills, encara que sigui d’una altra manera, no ens estarem equivocant menys que els nostres progenitors.   

Les persones adultes ens hem de guanyar vida, i si pot ser fent una feina que ens agrada: és genial, i si a més és amb gent que respectem i ens estimem: és fantàstic i si a sobre és a casa i amb els de casa: ja no hi ha res millor.

 Aquest és el fet diferencial de les Empreses Familiars que continuen al llarg del temps: estan formades per persones que fan allò que els hi agrada, un producte/un servei que s’estimen i valoren, amb gent que, per sobre de tot, es respecta, i ho fan a casa, seguint les tradicions i valors familiars... tenen, doncs, tots els ingredients per gaudir fent la seva feina i, per tant, per fer i oferir un producte de qualitat.