Hi ha moments en que necessitem dir alguna cosa però no sabem exactament què. Comencen a donar-li voltes, les idees s’acumulen però estem tan marejats que no diem res per por a dir una bajanada, i quan no podem més i obrim la boca... llavors no surten les paraules.

 Pare, t’escric això perquè necessito comunicar-me amb tu, almenys intentar-ho. No sé si serà el moment oportú o si sabré trobar les paraules adequades, a lo millor en això m’assemblo a tu i em costa expressar els meus sentiments, i remarco a lo millor perquè res no m’agradaria més que fos veritat, això és una de les coses que et volia dir pare: t’admiro, sempre t’he admirat, des de petit, encara que no sé si t’ho he dit alguna vegada.

 A l’escola  recordo que parlàvem sobre la feina dels nostres pares,  jo no sabia que dir de tu, de la teva feina, només sabia lo que em deia la mare quan gairebé no et veiem el pèl durant la setmana, i quan eres a casa sovint ens renyaves perquè t’interrompíem amb aquelles tonteries que per a nosaltres eren tan importants. “Deixeu tranquil al pare que té molta feina” deia ella, però no sabia què feies, sobre la teva taula sempre hi havia la calculadora i papers en els quals no podíem dibuixar perquè eren molt importants, així que la meva infantil imaginació em va portar a dir els demés nens que eres un agent secret com el James Bond, que aquells papers eren documents secrets i que la teva feina era sempre una missió secreta.

 Però l’endemà de morir l’avi em vas portar a la fàbrica, recordo moltes màquines, molt soroll i un carretó elevador en el qual em vas donar una volta i, encara que vaig agafar una enrabiada de les meves quan no me’l vas deixar portar, de seguida se’m va passar quan me’n vaig adonar de com et tractava tothom, que donaves ordres i la gent t’obeïa, m’impressionava lo molt que et respectaven. Em vas donar uns quants dels teus “documents confidencials” perquè dibuixés i no m’ho podia creure, estava tan emocionat que no sabia per on començar t’observava i t’escoltava quan parlaves per telèfon, després començaves a prémer els botons de la calculadora i copiaves els números en els papers, vaig començar a imitar-te, volia ajudar-te. Quan la teva secretària t’interrompia, l’escoltava amb la mateixa atenció que tu, encara que no entenia res, i si després tu tornaves a copiar els números de la calculadora jo també, era tan dur i difícil copiar tants números que no me’n vaig adonar que ella havia tornat fins que veu començar a riure al mateix temps que em miràveu, no sabia de què rèieu, però vaig creure que formava part de ser gran i em vaig veure obligat a riure, i si vosaltres llavors rèieu més fort, jo també. Em vas agafar a coll i em vas dir “ Ei soci! no tinguis tanta pressa en treure’m el lloc”... des de llavors vaig anar presumint per l’escola de que el meu pare tenia una fàbrica i que manava molt, i que de gran jo també en tindria una.

 De mica en mica m’anaves portant amb més freqüència a la fàbrica i, fins i tot, em deixaves ajudar-te de debò, això em feia sentir tan important que li vaig demanar a la mare que em comprès una corbata i uns mocassins per anar a treballar amb tu els dissabtes, ah! i una màquina d’afaitar per poder treure’m l’espuma de la cara i posar-me la teva colònia... els millors records d’infància els tinc aquí, a la fàbrica.

 Però ara ja m’he fet gran i no m’agrada portar corbata, els mocassins els he avorrit, fins i tot, porto a l’orella una arracada que tu dius que és cosa de “marietes” i barba de cinc dies. La veritat és que no sé quan vaig deixar de voler ser com tu, potser va ser el dia que me’n vaig adonar que mai no ho aconseguiria, i et confesso, que de vegades, sobretot quan em criticaves, o quan em renyaves davant de tothom i més durament que a qualsevol, em desmoralitzava, més que res, perquè tenia la sensació de que et decebia i em creia allò que deies: “mai seràs bo per res”. Fins que un dia vaig arribar a entendre que no ser com tu, no vol dir ser pitjor sinó, senzillament, diferent.

 Pare, el fet de que siguem diferents no és tan dolent si treballem com un equip, no si lluitem com enemics que és el que fem últimament. Pare, no tinc cap pressa en treure’t el lloc, ningú dels que treballem aquí ens imaginem l’empresa sense tu, vull ser el teu company, el teu “soci”, i l’únic que pretenc és aportar coses noves, una part de mi a tot el que tu li has donat a aquesta empresa familiar. No em diguis que soc somiador i massa impulsiu, això ja ho sé, no em diguis contínuament que m’equivoco. Ensenya’m a no equivocar-me, ensenya’m com vas implantar els teus somnis en aquesta empresa, ensenya’m... com t’ho fas fet per a què ningú dels que treballem aquí ens imaginem l’empresa sense tu.

 Et penses que perquè ja soc gran he deixat de necessitar-te al meu costat?... i a qui imitaria jo al despatx llavors?. 

T’estimo pare.